dissabte, 8 de novembre del 2014

EL VOLEIBOL

Ací us deixe els videos sobre el voleibol que hem vist a classe. https://youtu.be/bChsNlC4Hd0

dissabte, 18 d’octubre del 2014

SIS CONTRA SIS

Curtmetratge que narra la pressió que exercixen els pares sobre els seus fills per a que aquestos siguen els millors i destaquen per damunt dels demés en lloc d'inculcar-los valors com l'esforç, l'amistat i  la diversió.



dijous, 25 de setembre del 2014

PREVENCIÓ DE L'OBESITAT INFANTIL

L'obesitat és l’acumulació excessiva de greix corporal (20% del pes ideal per a la talla, edat i sexe) i ja s’ha convertit en la malaltia principal dels països desenvolupats.Es calcula que 7 de cada 10 adolescents obesos arribaran a l’edat adulta sent obesos. Però quan parlem d’obesitat no ens referim al pes com una variable única, sempre s’ha de relacionar el pes amb l’edat, sexe i talla.Popularment es creu que el xiquet obès, en arribar a la pubertat presentarà una estirada de talla que li compensarà el sobrepès existent. No s’ha d’oblidar que l’adolescent mantindrà els mateixos hàbits nutricionals i físics, de manera que, l’excés de pes es perpetuarà.
Per què és obès el meu fill?
L'obesitat pot classificar-se en 2 tipus:
· Obesitat exògena o nutricional. Representa el 95% dels casos.
· Obesitat secundària a malalties endocrinològiques, neurològiques i polimalformatives.
Com podem observar, la gran majoria dels xiquets obesos es deuen a factors exògens. Si bé és cert que existeix evidència científica d’una predisposició genètica, la relació de l'obesitat amb l’ambient familiar i social és predominant.
La probabilitat que un xiquet siga obès s’incrementa si:
· Ambdós pares són obesos.
· Es manifesten hàbits d’alimentació familiar inadequats.
· Vida familiar sedentària.
· Hàbit de veure la televisió especialment durant els àpats.
· Disminució de la lactància materna com a forma més adequada d’alimentació del nounat.
· Tendència a compensar l’absència física dels pares amb menjar. La majoria dels pares treballen tot el dia fora de casa. En arribar, el xiquet requereix i demana la nostra atenció. És fàcil caure en l’error d’intentar distreure’ls oferint aliments i asseient-los davant un vídeo.
· Cobrir totes les necessitats o demandes del xiquet amb menjar. Molts cops el xiquet es troba enfadat, té por o se sent sol. El fet de cobrir tots els seus requeriments amb aliments el confon. No li permet diferenciar entre la sensació de gana i les seves necessitats afectives. Això el porta a la sobrealimentació i futura obesitat.
· La insistència d’alguns pares per a què els seus fills ingereixin grans quantitats de menjar. S’ha de tenir en compte que a partir del 2n any, el consum disminueix de manera fisiològica. L’augment de pes del primer any és de 6 kg. A partir del 2n any només és de 2-3 kg. a l’any.
Quines complicacions pot presentar un xiquet obès?
L'obesitat infantil està relacionada amb:
· Hipertensió arterial
· Intolerància a la glucosa i resistència a la insulina. Diabetis tipus 2
· Malalties cardiovasculars
· Alteracions ortopèdiques: - arquejament d’extremitats inferiors y sobrecàrrega de lligaments.
· Respiratòries: - manca d’expansió toràcica durant la respiració.
· Apnea de la son
· Fatiga fàcil.
· Problemes d’alimentació: - Anorèxia Nerviosa i Bulímia
· Hipercolesterolèmia i Hipertrigliceridèmia
· Dermatològics : - estries cutànies
· Psicosocials: - Discriminació escolar i social
Com evitar l’obesitat?
Existeixen 3 punts fonamentals per evitar l'obesitat:
· Hàbits alimentaris
· Activitat física (3-5 dies a la setmana)
· Participació familiar.
El requisit clau és modificar els hàbits nutricionals erronis de la família. Els pares han de predicar amb l’exemple a l’hora de seleccionar els aliments, les quantitats i quan ingerir-los. No s’ha d’utilitzar l’alimentació per substituir altres necessitats emocionals ni per a gratificar el xiquet. Aquest necessita que l’escolten i juguen amb ell. S’ha d’alimentar correctament als xiquets des del naixement. La lactància materna és l’aliment fonamental durant els primers 6 mesos de vida, ajudant a disminuir el risc d’obesitat infantil i reforçant la relació afectiva del nen amb la seva mare. La introducció dels aliments ha de ser gradual. No tinguem pressa en que el nostre fill menge de tot en edats tan primerenques. Ressaltem la importància del consum d’aliments naturals sense addició de condiments. Així mateix, intentar especificar horaris d’àpats i evitar el "picoteig". Promoure la masticació adequada i ensenyar a gaudir de la taula, del temps per a dialogar i de la reunió familiar. L’activitat física és molt important, no per la pèrdua de pes, sinó pel canvi de vida. Abandonar el sedentarisme i allunyar-se de les llargues hores asseguts davant la televisió consumint menjar escombraria. Reiterem que és un requisit imprescindible la participació familiar activa. No exigir canvis apressats. Els canvis d’hàbits són molt difícils d’aconseguir. Sense el recolzament familiar, el xiquet obès no aconseguirà superar els seus objectius.

COM PRENDRE EL POLS

El pols és la velocitat a la qual palpita el nostre cor per bombar sang a la resta del cos, és a dir, és el nombre de vegades que el cor palpita per minut, i s’accelera quan estem davant una situació emocionant o estresant. El sentim, per exemple, quan fem exercici. Quan el metge ens pren el pols, també pot saber si el nostre cor és fort i si els nostres vasos sanguinis són durs o suaus. El pols normal d’un adult en repòs va des de les 60 pulsaciones per minut fins a les 100. No obstant això, el pols en repòs d’un atleta o esportista és més baix: de 40 a 60. Un pols baix en adults sans indica que el cor treballa més eficientment i que està en forma.Nosaltres també podem prendre’ns el pols a través d’alguns vasos sanguinis situats en la superfície de la pell, com en el canell, el coll o la part superior del braç. Per mesurar-nos el pols nosaltres mateixos, hem de col·locar dos dits en el costat intern del canell o tres dits en el coll, sota la mandíbula. En sentir-lo, mirarem el rellotge i comptarem el nombre de palpitacions en 15 segons. Després multiplicarem aquest nombre per quatre i obtindrem el nostre nombre de pulsacions per minut.Si en repòs el nostre pols està per sobre de les 100 pulsacions per minut, tenim taquicàrdia, i si està per sota de 60, es tracta de bradicàrdia. En aquest cas, haurem de consultar amb el nostre metge.

diumenge, 14 de setembre del 2014

LES QUALITATS FÍSIQUES BÀSIQUES


LA RESISTÈNCIA
LA FORÇA
LA FLEXIBILITAT

ELECCIÓ DE LES SABATILLES ESPORTIVES

Com sabeu, des de l’àrea d’Educació Física del nostre Institut, us demanem que porteu les sabatilles esportives per a fer les classes. No és necessari que siguen unes sabatilles noves, però si les heu de comprar (o si ja les teniu), cal que tingueu en compte aquests aspectes. A l’hora d’escollir una sabatilla esportiva, cal que valorem:
La comoditat: abans de comprar la sabatilla, hem de comprovar que l’interior siga suau i no tinga costures que ens puguen provocar friccions al peu. És important que siguen de la talla adequada.
L’ús que li donarem: no és el mateix una sabatilla per a jugar a bàsquet que una sabatilla de futbol sala. En Educació Física es fan una gran varietat d’activitats i d’esports, per la qual cosa es necessita una sabatilla polivalent. Així doncs, us recomane una sabatilla tipus “running”, que ens permetrà realitzar totes les activitats d’Educació Física de manera còmoda i segura.
La subjecció: la sabatilla ha de subjectar-nos bé el peu per a evitar lesions i accidents, per la qual cosa ens hem de comprar la talla adequada i cordar-se bé els cordons. Hem d’evitar les sabatilles que no subjecten bé els turmells.
La sola: per a evitar lesions i accidents, la sola ha de ser rugosa i ha de tenir un dibuix que evite que es rellisque fàcilment. Hem d’evitar les soles massa llises.
L’amortiguació: són molts els impactes que els peus reben cada vegada que correm, juguem un partit, etc. Sobre les sabatilles recau el pes del nostre cos i des dels peus es trasmeten totes les vibracions fins al cap. Per això és important que les sabatilles porten un bon sistema d’amortiguació sobre tot a la zona del taló, evitant d’aquesta manera, lesions en el sistema ossi-articular.
La ventilació: avui en dia, pràcticament totes les sabatilles esportives tenen algun sistema de ventilació per a què el peu no sue en excés.

dimecres, 10 de setembre del 2014

RECOMANACIONS PER A L'ÚS DE LES MOTXILLES

Quan comença el curs escolar, una qüestió recurrent és el de les motxilles i l’ús adequat que se’n fa. Cada cop hi ha més estudis que indiquen que les motxilles s’associen també al dolor d’esquena i que poden crear problemes a llarg termini. Alguns xiquets i xiquetes tenen tendència a sobrecarregar les motxilles i això pot comportar, com hem dit, problemes d’esquena en el futur. La forma de transportar la motxilla, el pes que s’hi inclou i el temps concret de càrrega influeixen en l’aparició de dolor a l’esquena. Per tant, és important que les motxilles no incloguen objectes innecessaris. Us fem algunes recomanacions que us poden ser d’utilitat a l’hora d’escollir i preparar les motxilles:
1. No convé que les motxilles superen el 10% del pes corporal del xiquet o xiqueta.
2. Les motxilles han d’estar ben dissenyades. Han d’ajustar-se correctament i s’han de portar penjades a les dues espatlles (de dos tirants) per equilibrar el pes. Cal evitar les motxilles pesades i d’un sol tirant.
3. És millor que la motxilla tinga tirants gruixuts i com més amples millor, així com un respatller encoixinat.
4. L’ús d’un cinturó encoixinat que es puga cordar a l’altura de l’abdomen o el pit serveix per repartir millor el pes i facilita la subjecció de la motxilla.
5. Les motxilles amb rodes tenen l’avantatge de no sobrecarregar l’esquena, però s’han de saber utilitzar adequadament, perquè si la força que realitza el xiquet o xiqueta per estirar-la no és uniforme pot sobrecarregar-li més un costat que l’altre.
6. Es recomana emplenar-les de dins cap a fora, posant els objectes més pesats i plans enganxats a l’esquena; així es reparteix millor el pes i no es clava a l’esquena.
7. Convé que el xiquet o xiqueta s’organitze i deixe preparada la motxilla el dia abans, i que consulte l’horari d’assignatures de l’endemà per assegurar-se que porta tot el necessari.
L’estil de vida sedentari i el baix to muscular també s’associen a patologies de l’esquena. Per tant:
8. Cal potenciar la musculació de l’esquena i promoure l’exercici físic en els xiquets i xiquetes de forma regular.

diumenge, 7 de setembre del 2014

L' ESCALFAMENT

Definició. Podem definir l'escalfament com un conjunt d'exercicis efectuats per un esportista abans d'un esforç físic, destinats a aconseguir un estat físic òptim.
Objectius. Els objectius de la realització d’un escalfament principalment són: prevenir l’aparició de lesions i preparar físicament, psicològicament i fisiològicament a l’esportista pel començament d’una activitat diferent a la normal, tal com seria un entrenament o un esforç superior en cas de competició.L’escalfament i l’estirament dels músculs incrementa l’elasticitat i disminueix la possibilitat de ruptures musculars. Un múscul calent no està predisposat a les lesions com estant fred, perquè pot allargar-se suficientment quant es forçat a suportar un esforç dur i de repent. Psicològicament, res afavoreix tant com un bon escalfament. L’estat d’ansietat que precedeix la competició pot ser evitat si l’esportista està entretingut en un escalfament metòdic i eficaç. L’escalfament no només prepara la musculatura, sinó que també al sistema cardi- respiratori i neuromuscular. Per tant l'escalfament possibilitat que el cor comenci a bategar més ràpidament, permet que els pulmons capten més oxigen, augmenta la temperatura del cos facilitant el moviment de la musculatura i evitant lesions i prepara a la persona psicològicament per a realitzar la tasca esportiva.

dimecres, 11 de juny del 2014

SENDERISME A LA CASELLA 2014

La Casella és una vall ubicada al sud-est de la comarca de la Ribera del Xúquer, delimitada per les serres del Cavall i de les Agulles. La seua orientació nord-oest-sud-est respon als últims contraforts del Sistema Ibèric, en transició cap a les muntanyes Bètiques. Els moviments orogènics del plegament alpí feren eixir del fons de la mar, fa uns trenta milions d'anys, els estrats d'època juràssica i cretàcica, els quals configuren aquestes imponents moles calcàries, on l'erosió al llarg dels mil.lenis ha esculpit formes espectaculars i capricioses, com les que ens ofereix la Serra de les Agulles.

dilluns, 26 de maig del 2014

PARELLES GUANYADORES COMPETICIÓ BADMINTON

Com a cloenda de la unitat de badminton, hem realitzat un campionat intern entre l'alumnat de segon de l' ESO i aquestes han estat les parelles guanyadores
2C. XIMO, YAYA, CELIA I FERRAN
2A. FERRAN I HECTOR
2B. DAVID, CARMEN, NEUS, IVAN I ANGEL

dimecres, 21 de maig del 2014

SENDERISME

El proper dimarts 3 de juny l'alumnat de 1 ESO B, D i E eixirem a la natura, concretament a la Casella d' Alzira i farem una activitat de senderisme . Però per anar ben preparats cal que llegiu estos conceptes bàsics.
1.¿Qué es el senderisme?. És una activitat física que consisteix en caminar a l'aire lliure generalment seguint camins o senders marcats per tal de gaudir de la natura, els paisatges i els seus elements d'interés històric i cultural. Aquestes vies solen ser antigues comunicacions entre pobles, ciutats o paratges singulars. Has de pensar que si bé hui en dia la majoria de persones es desplacen per carretera, antigament no era així. Durant molts segles, les persones es desplaçaven per camins de terra que recorrien a peu, a cavall o amb carro. El traçat dels senders eviten tant com poden el pas de carreteres i camins asfaltats, així com els grans desnivells que suposen l'ascensió a pics i muntanyes.
2. Tipus de senders. Els senders estan classificats en tres categories:
- Senders de gran recorregut (GR), de més de 50 km., marcats amb franges blanques i roges.
- Senders de petit recorregut (PR), entre 10 i 50 km., marcats amb franges blanques i grogues.
- Senders locals (SL), de menys de 10 km., marcats amb franges blanques i verdes.
En els tres casos, les franges en paral.lel indiquen continuïtat del sender i les franges creuades en X indiquen direcció equivocada.
3. Normes de comportament.
- No caces animals ni insectes. Pensa que ells són a casa seua
- No arranques branques ni xafes plantes o flors
- No fages massa soroll. També contamina.
- Segueix els camins i senders
- No encengues foc
- No abandones ni enterres deixalles com restes de menjar, envasos, llaunes. Guarda'ls en una bossa i quan trobes un contenidor adequat els aboques.
- Respecta les instal.lacions d'ús públic. Les àrees de pícnic, els senyals, cartells informadors etc. han de conservar-se per benefici de tothom.
4. Consells
- Porta a la motxilla tot el necessari, però no portes casa teua damunt. Caldrà que portes una gorra,ulleres de sòl, telèfon mòbil...
- El calçat és molt important si no vols acabar amb unes bones bambolles. Aquest ha de ser còmode, adequat i fort.
- La vestimenta també és molt important. Aquesta també ha de ser còmoda i transpirable.
- I no t'oblides de l'aigua. Un parell de litres serà suficient.
I recorda: Un dia de sender, una setmana de salut.

dimecres, 7 de maig del 2014

VALENCIA BASKET, CAMPIÓ DE LA EUROCUP 2013-2014

Des del Departament d' Educació Física volem felicitar al València Basket, equip que vam visitar el passat mes de Novembre, per haver quedat CAMPIÓ de la EUROCUP. ¡¡¡ AMUNT VALÈNCIA BASKET!!
!

diumenge, 30 de març del 2014

dissabte, 29 de març del 2014

QUÈ ÉS EL FLAT ?

El flat és un dolor punxant que apareix quan fem activitat física i localitzat sota de la caixa toràcica i, normalment, al costat dret. És un dolor que apareix, molesta i desapareix quan deixem de realitzar l’activitat que ho ha provocat.

  CAUSES DE LA SEVA APARICIÓ?
Les teories sobre la seva causa son diverses encara gairebé totes el relacionen amb la ingesta d’aliments i / o begudes preses  abans de la pràctica esportiva. El que sí sembla és que no depèn de la quantitat d’aliments ingerida. Alguns científics ho relacionen més directament amb la ingesta de begudes carbohidratants (amb sucres).Una altra de les possibilitats de la seva aparició podria ser per una mala adaptació del diafragma a la respiració en l’esforç. I una altra una mica més complicada, proposada per alguns investigadors, es refereix a la causada per l’estirament dels lligaments que s’estenen des del diafragma als òrgans interns, especialment el fetge degut una respiració no coordinada durant la cursa. Si li afegim a això la ingesta d’aliments que fan que l’estómac pese més, farà que la tensió d’aquests lligaments siga major i que amb les oscil·lacions provocades per la cursa el flat aparega. Ja veieu que la seva aparició pot ser provocada per diferents motius (o qui sap si tots alhora!), és per això que cal tenir present, si us apareix, si heu menjat o begut en els moments previs a l’activitat i mirar d’evitar-ho en futures ocasions.


COM PREVENIR-LO?
Però un cop ha aparegut aquest hem de:
- Realitzar una respiració profunda controlada mentre corres per poder estirar el diafragma.
- Disminuir el ritme de cursa i compassar la respiració.
- Mantenir un bon to abdominal per evitar un moviment excessiu dels òrgans situats a la zona abdominal.
- Prémer amb la mà la zona on localitzes el dolor, alhora que respires regularment i pausadament.
- Estirar el braç del costat adolorit i flexionar el tronc cap al cantó contrari.
¡¡… i sobretot, no deixes de fer activitat física ! Perquè l’entrenament també t’ajudarà a que el flat no aparega.

QUÉ SÓN LES AGULLETES?

El nom d’agulletes procedeix de la percepció que es té quan les patim, ja que tenim la sensació que se’ns estan clavant agulles al múscul. Fins fa uns anys es creia que eren degudes a l’àcid làctic que s’allibera normalment durant l’exercici i que en refredar el múscul després de l’entrenament, se solidificava i cristal·litzava, fent que aquests “cristalls” es clavaren a les fibres musculars. Atès que l’exercici feia disminuir el dolor, s’entenia que la calor produïda pel múscul feia que els vidres es desferen. No obstant això, hui en dia se sap que aquesta teoria tan estesa és falsa ja que l’àcid làctic no es cristal·litza a temperatura corporal.

CAUSES
En realitat, els cruiximents estan produïts per un sobreesforç de la musculatura que provoca micro ruptures fibril·lars (en les cèl·lules musculars), la qual cosa dóna lloc a una reacció inflamatòria en el múscul afectat. El dolor característic és produït pel trencament cel·lular, de manera que els elements de l’interior cel·lular s’aboquen a l’exterior.
Entre aquests elements hi ha ions de calci i de potassi que són molt irritants i molt dolorosos, la qual cosa posa en marxa un mecanisme d’inflamació, que arriba al seu punt àlgid entre les 24 i les 48 hores després la realització de l’esforç.
Així mateix, el dolor que apareix atén, segons els experts, a dues raons: que la fibra muscular és dèbil i no és capaç de sostenir el nivell d’exercici, o bé perquè es realitza un treball muscular quan s’està desentrenat i la fibra no és capaç de suportar.
Les zones més afectades per aquest dolor són les unions musculars i els tendons prop de les articulacions, ja que és la zona musculotendinosa on existeixen més fibres musculars febles i més tensió. D’aquesta manera, el cruiximent acaba amb les fibres dèbils, i les que aconsegueixen aguantar la pressió es tornen més fortes.
Els cruiximents, encara que molt molestos i dolorosos, són també beneficiosos per al nostre cos ja que es converteixen en un estímul per al nostre organisme ja que provoquen la creació de noves fibres en el múscul que s’exercita.

PREVENCIÓ
Els cruiximents són part d’un procés d’adaptació muscular, de manera que l’únic que es pot fer per evitar-los és practicar exercici de forma progressiva. Molts especialistes suggereixen que la realització d’exercicis d’escalfament abans de llançar-se a la pràctica d’un esport pot minimitzar la seva aparició, però la veritat és que està teoria no està garantida.
Per això, si no s’està en forma, cal evitar que les primeres sessions d’entrenament siguen molt intenses. En general, hem d’evitar els augments bruscos d’intensitat de l’exercici, tant si s’està en forma com si no.
Quan un esportista baixa el seu nivell d’entrenament, moltes fibres musculars s’atrofien, de manera que quan comença l’entrenament les parts més febles es trenquen, es fa una selecció de les millors, com tenim milions de fibres en cada múscul, no és cap problema.
De manera que per combatre els cruiximents el millor és fer justament l’exercici que les va provocar (abdominals, estiraments, etc.), D’una manera gradual i sense fer un sobreesforç, sobretot per a les persones que porten molt de temps inactives.
Pel que fa a l’alimentació, els experts assenyalen que tampoc sembla tenir una influència clara en l’aparició o no dels cruiximents el tipus d’aliments que s’ingereixin abans o després de practicar esport.
El mateix passa amb la conegudes “receptes casolanes” com el bicarbonat o l’aigua amb sucre, dos remeis populars tan llargament usats per evitar o combatre els cruiximents, que poden, en el millor dels casos ajudar a que qui les pateix s’hidrate alguna cosa més, però no per evitar les temudes punxades.
No obstant això, tot i que no es coneix cap tractament ni medicació que acabe amb els temuts cruiximents, els especialistes sí que assenyalen una sèrie de pautes que poden seguir per alleujar els seus símptomes.
En el cas del fred, aquest sí és un bon antídot per baixar la inflamació i ja que en el cruiximent es produeix aquest símptoma, de vegades n’hi ha prou amb tirar aigua freda, o bé submergir l’articulació o la zona debilitada en una palangana amb aigua i una mica de gel.
També són recomanables els exercicis d’estirament, que s’han de realitzar en acabar la pràctica esportiva, ja que activen la circulació sanguínia de manera que la sang que arriba al grup muscular mou la que es trobava “encallada” en el múscul i, a més, escombra els productes de rebuig (entre els quals hi ha el lactat) produïts per la pràctica d’exercici.
Pel que fa a la dieta diària, cal destacar que si bé alguns esportistes cuiden la seva alimentació i prenen fruites riques en magnesi i potassi, com plàtans i alvocats, tampoc en aquest cas hi ha base científica per creure que el règim alimentari d’un esportista influisca en el seu propensió a tenir més o menys agulletes després d’un dur treball físic. No obstant això, sí que és cert que una alimentació sana i equilibrada sempre és beneficiosa per a l’organisme.

dilluns, 24 de març del 2014

PILOTA VALENCIANA. Com arreglar-se la mà.

Com ja sabeu estem començant la unitat de RASPALL i ja ens n'hem adonat que necessitem protegir-nos la mà. Haureu doncs de confeccionar-vos un guant fàcil i ràpid de posar a classe. Ací us deixe dos vídeos on ens expliquen com es poden fer. Si voleu fer-lo a  classe haureu de portar esparadrap, tisores, tesamoll, cartes i uns guants.



dijous, 13 de febrer del 2014

L' ACROSPORT

1. Definició.
L'acrosport és un esport acrobàtic-coreogràfic que integra tres elements fonamentals: 
a) Formació de figures i piràmides corporals    
b) Acrobàcies (i elements de força i flexibilitat)
c) Equilibris (com a transicions entre figures). 
        És un esport que té elements de la dansa, a més de salts i cabrioles gimnàstiques (com a component coreogràfic), les quals li atorguen un alt grau d'artístic.

2. Origen.
Es pot dir que és un esport amb un origen molt antic, ja que des de temps molt llunyans, es realitzaven activitats semblants al que coneixem avui en dia com acrosport. Existeixen documents gràfics que demostren que, en l'antic Egipte, hi havien artistes realitzant actuacions acrobàtiques, malabarístiques, etc. Amb el pas del temps, i a través de les diverses cultures, han seguit realitzant-se aquestes pràctiques per tot el món.La construcció de piràmides humanes al llarg de la història, ha format part de la cultura de cada poble, i s'han realitzat de diverses maneres amb el pas dels anys a quasi tots els territoris del planeta. A prop nostre, per exemple, destaca  molt la MUIXERANGA. No cal dir, que és una activitat molt lligada a l'acrosport, ja que es fonamenta en una de les seves bases principals: la construcció de piràmides col·lectives. Ha de quedar clar que l'acrosport és un esport derivat de moltes de les manifestacions artístiques i acrobàtiques que s'han anat practicant al llarg dels anys. En resum, l'acrosport és un esport molt complet, ja que comprén multitud de vessants esportives, artístiques i rítmiques.

3.Explicació de l’esport
L'acrosport és una disciplina esportiva que es practica en un tapís de 12x12 metres, en el qual es realitzen exercicis amb acompanyament musical sense cant. L'exercici ha de contenir elements acrobàtics i gimnàstics de flexibilitat, equilibri, salts i girs. Els integrants han de cooperar entre ells per executar  formacions corporals i harmòniques. La durada de l'exercici sol ser d'uns 2'30" (depenent de la categoria). El jurat valora la dificultat, la tècnica i la dimensió artística.

4.Qualitats pedagògiques de l’acrosport.
Com la majoria dels esports, la seva pràctica (habitual i equilibrada) aporta a les persones múltiples beneficis, entre els quals podem trobar:
-Fomenta la creativitat (partint dels coneixements previs dels alumnes i de les posicions del cos es poden realitzar variades formes corporals i expressives per tal de sorprendre i enriquir la resta del grup)
-Desenvolupa la capacitat de cooperació entre els practicants (ja que tots els membres del grup han de col·laborar per tal de realitzar les piràmides o figures pertinents, a més han de decidir temes de gran importància com el vestuari, la durada del muntatge, la coreografia, el maquillatge, la música...)
Altres aspectes fonamentals que justifiquen la introducció de l'acrosport a les escoles són:
  • Autosuperació: l'Acrosport fomenta i desperta la motivació per part de l'alumnat, ja que és una activitat molt nova. 
  • Autoestima: tots els alumnes formen part directa de les activitats i això fa que qui les realitza se senta important. 
  • Expressivitat: en totes les accions i moviments s'utilitza l'expressivitat.
  • Motricitat: en les acrobàcies s'utilitza tant la força com l'agilitat, velocitat i fins i tot la resistència.
  • El treball mixt: afavoreix el contacte entre companys desenvolupant i millorant les relacions afectives-socials.
5.Categoríes.
L'acrosport té un total de sis categories: parelles que poden ser femenines, masculines i mixtes, trios femenins, quartets masculins i grups mixtos formats per un nombre de persones que va des de 3 fins a 6, ambdós inclosos, en què el sexe no influeix.

6. Papers dins del grup.
Podem diferenciar 2 papers possibles en aquest esport: l'acròbata i el portor.
-Acròbata o àgil. Són els que realitzen els elements més complicats. Solen enfilar-se a les posicions més altes de les piràmides. Aquestes són algunes de les accions habituals dels àgils: estar en posició d'equilibri, pujar a les piràmides, donar salts des de terra o des d'un company, aterrar de manera coordinada ...
- Portor. És aquell que se situa com a base, utilitzant el seu cos com a suport. Aquest pot ser estàtic o dinàmic i les posicions bàsiques del portador són: supina (tombat cap per amunt), quadrúpeda (situat a quatre potes) i bípeda (de peu, dos suports).

  7. Formació de pirámides.
Ja hem explicat anteriorment que, en la formació de les figures i piràmides, és fonamental que el portor adopte una posició estable i segura. Per tant, tractarem de formar una base ferma, situant el cos de la manera més còmoda possible i on es puga fer molta força sense perill de lesionar-nosEl portor sol adoptar una posició amb l'esquena horitzontal, per tal d'oferir una bona superfície als companys que vagen a situar-se damunt. Però també hi ha figures on el portor està de peu i carrega a l'àgil sobre si mateix (sobre les cuixes, al braç, sobre l'esquena, sobre els muscles ...). En aquesta posició també és important que el portor tinga una base estable: amb els peus ben separats, cames semiflexionades i amb l'esquena recta (per evitar deformacions i lesions). A partir d'aquí, si la base és estable i sòlida, els "pisos" que anem montant per dalt tindran més possibilitats de no caure a terra. Però, cal que els "pisos" successius segueixin les mateixes consignes que hem explicat per a la base (estabilitat, fiabilitat i robustesa). La dificultat de moltes figures i, sobretot, la dificultat de moltes piràmides, radica en la grandària de la base. Per això serà més fàcil una piràmide amb 4 persones en la base que una piràmide amb sols 1 persona en la base.Per montar una piràmide cal anar poc a poc, amb ordre i seguretat. Hem de tractar de pujar el més recte possible i sense fer forces laterals (que desestabilitzaran l'estructura). Una vegada montada la piràmide, hauríem de mantenir una posició estable i fixa durant 2-3 segons (com a mínim).A partir d'aquí, iniciarem la fase de desmuntatge, que ha de tenir també un ordre i un control. No s'ha de  baixar fent el bèstia, ni donant grans salts, ja que podem fer mal als companys que tenim baix.

Enllaços figures i piràmides
http://patrick.messin.free.fr/acrospor/pages/pyramides_par_niveaux.htm
http://acrosport.roudneff.com/

Videos







dimecres, 29 de gener del 2014

ELS ESTIRAMENTS


Què són

Els estiraments són un conjunt d’activitats o exercicis que es realitzen abans de qualsevol activitat física (entrenament o competició), amb la finalitat de disposar les funcions orgàniques, musculars, nervioses i psicològiques del’esport ist a i preparar-lo per a rendir al màxim de les seves possibilitats. Seria convenient que es realitzaren després d'un escalfament a base de carrera suau. També és convenient fer-ne al finalitzar l'activitat, per tal de recuperar la musculatura, alliberar-la de tensions i ajudar-la a tornar a l'estat inicial.

Com estirar

- Cal estirar amb una tensió suau i mantinguda, notant un punt de dolor que no 
  siga molt gran. És important buscar el punt just de tensió, ja que si és molt
  gran podem produir una lesió muscular.
- Hem d'estar en una posició correcte, on només notem tensió en els músculs
  que estem estirant.
- Cal aguantar l'estirament un mínim de 10/15 segons fins a 30 segons.
- No fer moviments bruscos ni rebots, cal que siga un moviment seguit i
  harmònic. És preferible mantenir l'estirament més temps sense arribar molt lluny que intentar arribar més lluny i no poder mantenir-ho. A poc a poc veuràs que els músculs es relaxen i pots avançar més en l'estirament.
- No fer apnees en la respiració (tallar la respiració), sinó que cal respirar
  suaument de forma correcta.
- És millor si seguim un ordre en els estiraments (dels músculs del tren inferior
  al superior, o a l'inrevés).

Efectes

1.- Redueixen la tensió muscular provocant una sensació de plaer.
2.- Augmenten les capacitats de moviment.
3.- Ajuden a coordinar millor i milloren l'equilibri.
4.- Disminueixen el risc de lesions i de malalties musculars o òssies.
5.- Milloren les tensions mentals, ja que molts de cops són produïdes per  tensions musculars

dimecres, 22 de gener del 2014

Jo sóc el d' Educació Física

  • el que està en contra de l'educació verbalística i memorística 
  • el que pensa que l'educació és alguna cosa més que explicar un tema entre quatre parets
  • el que creu que és més important transmetre valors que coneixements 
  • el que intenta inculcar valors com l'amistat, la confiança, el respecte, l'esforç, la superació, la cooperació, el saber guanyar i perdre... valors que no s' inculquen en altres assignatures
  • el que ignora al que em considera un professor de segona categoria i a la meua assignatura com una "maría" 
  • el que fomenta hàbits saludables
  • el que té la motivació de la majoria del seu alumnat i s'esforça per mantindre-la.
  • el que imparteix les classes més sorolloses i divertides de tot l'institut
  • el que quan organitza activitats extra escolars obté una participació massiva del seu alumnat 
Sí, eixe sóc jo, el d' Educació Física

divendres, 10 de gener del 2014

Ací teniu les regles i un video sobre l' ULTIMATE

Reglamento Ultimate (Resumen)

Objetivo:
Se juega entre dos equipos de 7 jugadores. El equipo en posesión del disco es el atacante y tiene como objetivo avanzar,  mediante sucesivos pases del disco entre sus jugadores, hasta anotar un tanto al equipo contrario.
Se marca un tanto cuando un jugador del equipo atacante recibe, dentro de la zona de gol del otro equipo, un pase de un compañero.
El objetivo del equipo defensor es interceptar un pase del otro equipo y convertirse en equipo atacante.

Terreno de juego:
Un rectángulo de 110 m. de largo por 37 m. de ancho, dividido en tres zonas bien diferenciadas: una zona central de 64 m. de largo, y dos zonas de gol en los extremos de 23 m. de largo.

El disco:
Se puede utilizar cualquier disco siempre que los capitanes de los equipos lleguen a un acuerdo. Si no hay acuerdo se  utilizará un disco de 165 gr.

Saque de puesta en juego:
Se realiza al principio de cada período y después de cada gol. El saque se realiza lanzando el disco hacia delante y sólo lo  puede recibir el equipo contrario al que hace el saque. Hasta que se realice el saque, todos los jugadores deben estar en  sus respectivas zonas de gol.

Reglas de juego:
El disco debe ser desplazado únicamente mediante pases. Está prohibido hacerse un autopase.
No se puede correr con el disco en la mano. En caso de recibir un pase en carrera, se permite hacer un pase inmediato, o dar los mínimos pasos necesarios hasta parar.
El disco se puede tener en la mano hasta 10 segundos. En ese tiempo se puede pivotar sobre un pie; no se puede arrebatar el disco a un jugador.
Cuando un disco cae al suelo o sale fuera de banda, es falta del último jugador que lo tocó; saca el equipo contrario desde el punto donde quedó el disco o salió fuera.
Si un equipo que defiende intercepta un pase del equipo contrario, sigue el juego, pasando a ser automáticamente equipo atacante, en tanto que el otro equipo se convierte en defensor.
Es falta defender dos jugadores a la vez sobre un atacante.
Ante un disco en el aire que coge simultáneamente un atacante y un defensor, tiene preferencia el primero.
Esta prohibido el contacto entre jugadores; un defensor no puede defender a menos de un paso de distancia del  atacante, ni golpearle la mano en el lanzamiento.
Los jugadores pueden desplazarse libremente por toda la superficie del terreno de juego, incluidas las zonas de gol. No  existe el fuera de juego.
Si un jugador defensor comete falta dentro de su zona de gol, saca el equipo contrario desde fuera de dicha zona, pero  en el punto más cercano al lugar de la falta.
Cuando un equipo consigue gol, cambia de campo automáticamente y hace el saque de puesta en juego.

Duración:
Un juego dura hasta que uno de los equipos consigue 21 tantos, con una diferencia de al menos dos tantos.
El intermedio se da cuando uno de los dos equipos alcanza los 11 tantos. Si el juego estuviera empatado a 20 tantos  continuaría por encima de los 21 hasta que uno de los equipos se distancie dos tantos o bien hasta que se consigan 25. El  descanso intermedio es de 10 minutos.

Se permite a cada equipo tres tiempos muertos en cada período del partido y uno en la prórroga, de una duración de dos  minutos cada uno, y debiendo estar en posesión del disco el equipo que pide tiempo muerto.